Qu’èra l’ivèrn, e devant ua escalha
Qui hasèva un bèth eslamat,
Un vielh dromiva assomelhat.
Lo qui’s deishida, s’esbadalha,
Dab las duas mans hrobeish los uelhs,
E, parlant a la lenha en lo dar dus cabelhs,
Que’u ditz : « Escota, lenha,
Gran servici que’m hès,
Que’m cauhas mans e pès,
E, se’m viri com cau, de calor tota plenha
Que m’escaloreishes la renha.
E quant de còps la toa aujor
E m’a hèit secar la susor !
Au temps passat, sus pè, d’arrós umida,
Tot an qu’as balhat frut en eslorir.
Poiràn pas díser, au mens, tu que t’ès consumida
Shens har deu ben, mème en morir.
— Que vós, amic, respon l’escalha,
Sus tèrra ací cadun que balha,
Au mens s’ac vòu har, çò que pòt.
N’es pas quan son au clòt
Qui pòden har deu ben, mes qu’es pendent la vita.
Sus pè, qu’èi hèit çò qu’èi podut.
Qu’èi balhat huelha e frut
E hèit ompra grana o petita.
Tu, tant qui siis en vita, amic, profita
E hè plan çò qui cau.
Tu que te n’anaràs com jo me’n vau.
Per bèth o maishant temps, d’auts còps qu’èi tirat huelha.
Uei qu’èi l’eslama e hèi lo men dever.
Dab la toa amna, tu, que pòts har bèth còp miélher.
Deu còs avant, amic, ne valem pas arren :
Jo que me’n torni brasa e tu tanben.
Lavetz, puishqu’as ua amna, avisa,
Mème en morir, de’t har plan benadíser. »