Per un còp, neit e só que s’avón un pleitei.
Lo só disè la neit qu’èra ua escuranhosa,
Tota trebucs e dangerosa.
« Ne vesen pas bòrda ne teit.
Lavetz, lop e hagina
Se’n van entau domau.
Lo volur qu’esmagina
De panar, de tubar se cau.
Que balha lo hisson lo crit de la cavèca
E lo deu horohó tan lèd.
Arrat e soric que bèca
E qu’arroganha peu solèr.
Que hès tanben sortir l’arrenard de la tuta.
Dab jo, tot aquò que s’ahuta
E que se’n torna au hons deu bòsc.
Dab jo, tot que’s deishida
E lo boèr qu’atala lo bròs :
Tot que pren ua mina esberida
E tu que te’n vas tota a tròç.
Dab jo, lo blat, l’arrasim, que madura
E que hèi flairejar lo hen.
Que hèi deu ben
A tota la natura.
A tot que balhi len, hortalessa, vigor.
Tu n’as pas ent’amic sonque lo horohó.

— Que’vs devi lo respècte, que soi la vòsta hilha,
Se te’u respon la neit. Tanben, dab gran respècte,
Que’vs diserèi qu’avetz la lenca que’m tampilha
En un parlar pro pèc.
A tot que balhatz vita,
Qu’ac escaloritz tot dab los vòstes arrais ?
Aquò vertat. Dab vos tot que ns’invita
A ns’espiar tots com sòrs e hrairs.
Mes, quan la vòsta majestat s’anega
Aciu, per darrèr tucs e mars,
De grat o non l’ompra que se’n desplega
Pr’amor vos ne i ètz pas.
E ben que hèn las menhas velas.
Lo vòste gran plaser qu’es d’ac tot enlusir.
Quan ac estupatz tot, jo qu’ac hèi tot lusir.
Shens jo, que serén donc, la lua e las estelas ?
Dab l’escur, l’uelh deu gat, que hè de bèths esglits.
Arren de bèth, la neit, com d’enténer los griths
Díser capvath los plèishs la canta tan plasenta
Quan tot e’s cara au camp, quan arren mei n’alenta.
E se lo bestiar pèc, aucas e guits
Pèrden las lutz entà’s tornar trobar los nids,
Bueu e chivau, com mant petit aujami,
Que tròba lo camin entà’s cercar l’estrami,
E, quan avetz botat tots estarits
Prat, casau, bòsc e lana,
Jo, dab lo men arrós, que’us torni vita grana.
Dab vos, l’òmi tostemps caleré trabalhar.
Mes tostemps aparar calor, bojar, dalhar
Que tuba l’òmi.
Cau tot que dròmi
Entà lo lendoman poder har çò de son,
E dab jo, lo matin, tot qu’a bona faiçon. »
Lo só qu’èra un arromère.
De parlar com a hèit la neit qu’avè rason.

Cadun qu’a la soa manièra
E tota causa qu’a la soa sason.