En un ostau ne i avè pas qu’ua hilha
Vesiada, Diu qu’ac sap.
Lo pelhòt dinc au jolh, peus ondulats au cap,
A l’estomac cadena d’aur en penderilha,
Vint còps lo jorn que’s pintrava los pòts.
Podra de ris a la maishèra,
Braç descauçats dinc a devath l’eishèra,
Au gatòt qu’avè pro balhar ribans e pòts.

Mes la mameta, esdentada e croishida,
A trabalhar qu’èra la de devant,
E que’s gahava a tot, trabalh pròpe o cascant
Com de guisar los bueus o menhar per la brida
Lo chivau que la joena aperava « Carcan ».
Tota vielha com èra arren ne l’eishentava.
A la vaca autanplan que passava la trava
Com portava au casau lo hems de plantar hava.
Dab botinas aus pès la joena que n’anava.
Mes la mameta avèva, com d’auts còps,
Lo dimenge esclopeta e la setmana esclòps.

La joena, en comandar, disè : « La nosta vielha,
Alucatz-me lo huec, hèt sarrar lo portau ;
Au putz anatz plenhar la selha.
Amassatz-me lo men ditau.
Lo pair que’u ditz : « Dèisha aqueth èr harbau.
Miélher qu’aquò parla a l’ancièna.
D’era qu’avós besonh quan èras nèna.
Tant qu’a podut, qu’a hèit lusir l’ostau
E ne voi pas que la menhis atau.

— Mes espiatz-la : n’es pas briga a la mòda,
Ditz la joena. — Cara’t ! Sauva’t los tons conselhs.

Entà tu, com aus auts, que virarà l’arròda
E qui sap com seram nosautis quan síim vielhs ! »