Ua abelha, shens brut, sus ua flor s’apausava
E dab las cueishas horucava
Entà’s carcar de qué har meu.
Que se n’avè hèit un hardèu
E pesanta que se’n tornava,
Quan, en bronir com un claron,
Passa hardit un bossalon.

« Ah! qu’ès aquí, petita pèga
Qui galòpas de mei d’ua lèga
Shens har mei de brut qu’un mosquit ?
A portar sèi pas qué que t’escrapanças
E dab pena, de cap au ton càven qu’avanças.
E’t hè lhèu paur l’ivèrn ? Entà qué tant d’avanças ?
Jo que’n vau cançonant, libre com un auquit,
E que’m trufi plan de l’aviéner.

— Bronir que saps, que’n cau conviéner,
Ce’u ditz l’abelha. Que hès brut
E qu’eishentas lo qui’t ved viéner.
Tot çò que sabes har qu’es d’abismar lo frut
Dab lo ton mus asprut.
Shens abismar la flor jo que trabalhi
E de bon meu que balhi
E que me’u vas a bèths còps desquilhar.
Bronir n’es pas trabalhar :
Autant valeré de s’esbadalhar.
De çò de men jo que’m neureishi ;
Tu que vius au despens deus auts.
Nat enemic jo ne’m coneishi.
La sèrp e tu qu’ètz los mei lèds deus animaus.
De bons pientis de cera au càven jo que teishi
E los òmis arren de bon dab tu n’auràn.
Vòs que t’ac disi ? Tè, qu’ès autan pèc com gran. »

Quant de gents ne son bons sonque entà despéner,
Entà har bèra vita e balhà’s nada pena,
E, com lo bossalon, vantà’s d’un èr harbau.
Çò qui hè mei de brut n’es pas çò qui mei vau.