Un còp, lo renard hasè escalhas au bòsc.
Passa lo lop.
— Adiu, compair renard.
— Adiu, compair lop.
— B’ès tu valent, uei. Que hès escalhas ?
— Ò ! tè, que vòs ? Qu’am la bugada a har.
— Renards qu’an sovent la bugada a har, ce’u torna díser lo lop, qui vesè la palha a l’uelh de l’aut e qui ne’s sabè pas véser la carca de tojas qui avèva au son.
— Ne’t trufis pas, compair lop.
— Jo, trufà’m ? E per qui’m prenes ? Anem, torna dar : la bugada que prèssa, ce ditz lo lop.
Renard s’entenen mei a panar garias e hasans que non pas a har escalhas.
Lo noste bugadaire trucava a petits pos lo bòi que’s deishava pregar entà héner.
— Dà’u, truca hòrt ! ce’u hasè lo lop.
Lo bòi ne henè pas ne mei ne mens ; e compair lop d’arríser.
— Que sèi çò qui’m manca, be ! ce ditz lo renard.
— E qué ?
— Ò ! tè, un conh, e tu que’m poirés plan aidar.
— Qu’ac voi, ce ditz lo lop.
— Que seràs brave, ce ditz lo renard. Lavetz, hica la pata en aquera henuda : que’m servirà de conh. En dus trucs qu’èi hèit.
Lo pegolhan de lop que passa la pata a la henuda e lo renard que tira la destrau.
Lo bòi que sarrava.
— Truca, hè viste, ce hè lo lop ; lo bòi que’m sarra e que’m hè mau.
— Tè ! ce ditz lo renard, ne hès pas mei deu trufandèr.
— Ai ! truca viste, tira’m d’ací.
— E i ès ? Demora-t’i. Jo que’m vau trempar la bugada. D’aqueste còp n’èi pas besonh d’escalhas ; que harèi dab estèras e busquets.
E que te’m dèisha aquiu lo trufandèr de lop, gahat per la pata.