I avè un còp un sarte e un arrodèr que trabalhavan au medish tinèu.
A dejunar la paisana anava aperar l’arrodèr pr’amor que lo sarte dejunava ; un sarte manca pas soent l’òra.
— N’augetz pas cuenta de l’arrodèr, digot lo sarte a la fimèla ; vòu acabar çò que hèi davant de minjar. N’a pas hami.
L’auta l’aperèt pas.
A mieijorn quan sortit la dauna, l’arrodèr qu’èra dejun l’entarridèt :
— Es pas enqüèr’ l’òra de dejunar ? ce li digot un chic arreganhat.
— Cresèvi, ce li responot era, que volèvatz prumèr fenir l’obratge.
— Ò ! Lavetz, digot eth, n’èi dinc au ser !
— Lo sarte m’ac avèva dit ! li digot era.
L’arrodèr lavetz se pensèt d’ac har pagar au sarte. Lo tantòst digot a la paisana :
— Benlèu sabetz pas que lo sarte a sus eth un hat ; i a moments que sembla hòu ; lavetz gaha la costura dab las dents coma s’èra raujós, e quan a pro nhacat lo drap, sauta sus las gents, sustot sus las fimèlas e suus mainatges, lo salin ! Ende se’u virar, autanlèu que nhaca la costura li cau dar capvath la tèsta un parelh de còps de barròt, prumèr tres que dus, autament vse sautarà dessús, lo pacan !
En efèit lo sarte manquèt pas de’s portar la costura devath las dents, coma hèn tots ende dreçar los punts. La fimèla e’u perpetejava pas. Au prumèr nhac, d’un còp de barròt suu cap e’u hascot tombar de nas sus la taula : s’esmostèt !
— Sarte, li cridèt l’arrodèr, qui te hèi, hèi-li. Me devèvas lo dejunar, jo te balhi la collacion.