Que’t voi urós de la vita qui t’èi dada. Òc ! Urós, primitivament, com un can qui s’estrangla. Urós de t’estar au pèis, que sias de las valeas, deus costalats o de las arribèras. E sustot de t’estar tau com ès adara, praube, gualhard, aunèste, badinaire, e gaujós de víver.
Estaire ? Jamei no’n seràs e que’t calerà andar, tribalhar a la toa mestia o seguir las toas aurugas cada dia que Diu te dasque.
Demora’t tau com ès, de la part de’us qui tribalhan, qu’ei lo ton estat naturau, aqueth estament (com ditz lo vielh mot mort) qu’ei ton com n’ei la carga au borro (qu’ei atau qui s’apèra !).
Està-te donc, lo mei filosòfe qui poishcas shens lo léger : consèrva’t bona vista e non t’envugles sus abstraccions. Lo mauestar, vira’u-te parièr com los brossalons dens las higas shucosas. Dèisha’t plear deu planestar de cantar au ras de las chorrèras bolegantas, o
deu gai de dromir a l’ombrèra deus cassos.
Que la tèrra de noste e sia aquera on te sias estat tà víver com viscón los davancèrs dens l’idea d’un primitiu qui cluca l’uelh au tèrme deu camin. Non i a nada tristessa dens çò qui’t dic. Pren-te donc, uei, lo barròt dab ua man nerviosa, e gaha’t l’aviada.
Rehusa lo bestièr deu monde, las soas categorias, las soas institucions, las soas glèisas. Rehusa la politica de fotiròla qui escana las volontats sanas e da sovent la moneda publica ganhada pe’us qui tribalhan a’us de qui enganan e intrigan lejaument.
E continua, dia sus dia, a bastir la Calandreta de Hida, au miei de la holia d’ua societat desaplomada e qui n’ei aus arpunts.