LO VILATGE MAUDIT

Qu’avem tostemps entenut mentàver los bascos per de brava gent, lo còr sus la man e la man sovent ubèrta. Aquiu totun com pertot que n’i a de tots, jutjatz-ne drin.
Un dia, la Senta Verge, dab la permission deu son hilh Jèsus que vienó dar un torn de passejada tà dessús la tèrra. Lo hazard que l’encaminà de cap tau vilatge d’Ahurhutxa, au miei d’un país sauvatge, mès plen de saba e de joentut, on possavan lo milhòc e lo hroment dab ua fòrça qui n’ei pas acostumada per los parçans de la montanha. Arreberada, après cinc o sheis òra d’ua longa tròta, qu’anà trucar a la pòrta d’un ostalet plasent e gaujós on i devè aver beròja aisença. Tà non pas se har conéisher, que s’apelhà com ua fumèla qui se’n demanda e que l’entenón díser d’ua votz dolenta :
— La caritat se’vs platz, pr’amor de Diu ! Pater noster, qui es in cælis
Qu’èra dia de dissabte, en basco dia de la Verge ; lo setmanèr qu’èra acabat, e justament la dauna en trin d’en·hornar, que la responó : 
— N’i a pas arren ad aquesta òra, amiga, mès repausatz-ve un momentòt. Que’vs vau har còser un mesturon e après v’estar arregolada, que tiraratz lo vòste camin endavant.
Au medish moment, que prenó ua punhada de pasta, que l’estenó sus quate huelhas de castanh, au miei de la sòla brutlanta deu horn. Mès, ò miracle, la pasta qu’en·hlà, qu’en·hlà, e que vadó grana com ua mestura de dus boishèths.
« Qu’ei tròp tà ua mendicaira », e’s pensà la fumèla e qu’en·hornà un segond tròç de pasta mei petit que lo prumèr. Mei grana enqüèra que vadó la mestura. Estonada d’aquera creishuda extraordinària, la nosta dauna que he plaça neta e per la tresau represa, qu’estenó de qué har un navèth mesturon. A uelhs vistas, la pasta que s’alongà, que s’arrondí e que pujà dinc a quan plaça n’i avó mei.
Lavetz, las pelhas esperissadas de la mendicaira que cadón tà tèrra, la soa figura que cambià com hè lo cèu un matin de primtemps, au moment qui lo sorelh e ns’envia los sons arrais gaujós e d’ua votz esmalida, que disó :
— Aciu qu’ei la mair de Diu ! Esbarrida peus vòstes sendèrs, que soi vienuda téner la man tà recéber la caritat ; mès puishqu’avetz pensat qu’èra tròp d’ua mestura tà la praubeta, d’ara enlà las vinhas que’s secaràn per la colina, los camps ne lhevaràn pas mei que milhoqueta, las aiguetas qui briulejan au miei deus prats que van pèrder fòrça e vita, e pr’amor de vos, las tèrras d’aqueste país jamei ne seràn engranhadas !
Desempuish lavetz, lo vilatge d’Ahurhutxa qu’ei un vilatge maudit. En vaganaut que l’an arrosat de sudors e de larmas, atau que demorarà, dinc a quan ua navèra hada, la hada de la sapiença, e vieni, d’un còp de bagueta, hà’i colar los arrius e tornar a la tèrra la vertut d’emprobanhar qui avè per jamei perduda.
Cuelhut per Joan V. LALANA