Los diluns, enter onze òras e mieidia tots los eslhèves de Sent Cric qu’èran amassats devath lo préau entà recéber l’ensenhament sacrat enter tots deu solfegi e de la polifonia. E, un còp de mei, qu’avèm devant lo nas lo brave Mossur Bolhèrça ! Armat d’un barròt de cadièra proporcionat a las nostas tèstas duras, que hasè lo mèste de capèra, e que bracejava dab abonde, estujat darrèr los famós veires negres.
Los petitons, los blus, que tienèn lo prumèr reng, ridèu defensiu deus granàs qui s’acontentavan d’orbir la boca silenciosament quan lo cap d’orquèsta virava de cap ad eths lo son cap blanquejant.
Mossur Colòte que’ns dava lo la, qu’acompanhava dab lo vriulon, e a l’ocasion que batè un suplement de mesura çò qui aumentava l’armonia generala.
D’aqueth temps benadit lo corrur ciclista Téqui que’s crobiva de glòria dens lo torn deu Sud-Oèst e los sons esplèits que’ns tocavan bèth còp mei que non pas las leçons de gramatica.
Aqueth diluns que cantàvam ua causa patriotica sus lo retorn de l’exiliat sus la tèrra d’Alsàcia en 1919. Las paraulas qu’èran :
Sur la route au soleil couchant,
Quel est ce voyageur qui passe,
Egayant par son joyeux chant
La route qui mène en Alsace ?…
Entertant qui cantàvam, non sèi lo quau de nosauts avó l’idea geniala de destacar las duas sillabas : « te ; qui » entà har entrar dens l’armonia lo nom deu noste corrur preferit, çò qui balhava :
Egayant par son joyeux chant
La roue TEQUI mène en Alsace ?…
E que ns’i hasèm dab tau arzec que lo noste director de corala lèu vedó que s’i passava quauquarren e plan viste que reconegó sus las bocas deus sons cantaires lo nom deu corrur regionau.Malastre ! Esglàs e apocalipsi ! Que s’arroncè de cap nossauts en tot continuar de bàter la mesura suus nostes caps dab lo barròt de cadièra e que cridava com un aussalés, roge, vriulet : « Ah ! Téqui ! Téqui ! Je vais vous en foutre, moi, tas de crapauds ! » E lo barcalhon que broniva com un brossalon, los caps que s’acoconhavan enter las espatlas, las mans que’s lhevavan tà’s virar los trucs e lo ridèu defensiu qu’arcuelhè las mesplas. Fin finala, çò que devè arribar qu’estó : lo barròt qui pendent la soa vita artistica avè sustengut batalhas de las malaisidas que se’m cadó sobte suu crani e que s’i esmieitè còp sec. E atau l’Alsàcia reconquesida e lo gran corrur Téqui que son damorats juntats dens la mia memòria.